Em sembla curiós que el lloc on els refugiats sirians no poden seguir amb el seu viatge a un lloc segur sigui Idomeni per la relació que té amb el mite grec de Idomeneu, del qual Mozart va compondre una òpera.
En aquest mite Idomeneu en tornar de la guerra de Troia, després d’haver lluitat molt apassionadament, es troba enmig d’una gran tempestat. Posidó, el déu de la mar, el protegeix amb la condició que sacrifiqui al primer ésser viu que vegi en arribar a terra que tràgicament és el seu propi fill al qual dóna mort complint amb el designi del déu.
Això em recordava la terrible imatge de Aylan, el nen sirià mort a la platja que va donar la volta al món.
Els que han tingut la desgràcia de perdre un fill saben del dolor que senten per no haver pogut salvar-lo, i sovint es culpen d’haver provocat prèviament la ira d’algun déu pels seus desitjos o actituds. Idomeneu és l’arquetip que vivim quan un no accepta que la vida té girs inesperats que ens produeixen un gran dolor.
Els refugiats fugen d’una guerra enquistada durant anys, com la de Troia, que no hagués d’haver començat, i la seva única solució és agafar un precari bot i llançar-se a la mar amb tota la seva família. Es aqui on s’han de veure amb Posidó i molts nens moren com Aylan.
La passió obliga de vegades a prendre mesures extremes que poden ser molt tràgiques i construir un vaixell per a salvar-se de l’emocionalitat de l’aigua és una protecció que no sol evitar del tot la tragèdia.
Hi ha moltes guerres enquistades en la nostra vida per gelosia, odi, ànsies de poder, enveges i passions que acaben destruint a vegades el que mes volem.
Quan un es lliura a l’emocionalitat de l’aigua mai sap el preu que pagarà i ha d’estar disposat a complir el pacte que cadascun ha fet amb el seu déu intern.
