Al veure les imatges per televisió de la sortida de les persones que estaven en el metre de Bruseles després de l’atemptat terrorista del dia 22, se sentia a una dona que semblava bastant jove xisclant repetidament sense consol. Els seus crits em van evocar els de Persèfone en el mite grec quan és raptada per Hades i portada a l’inframón, el món dels morts.
En el mite Persèfone és una ingènua i innocent jove que està agafant flors en el camp i Hades, el déu de l’inframón, s’enamora d’ella i la rapta al seu món infernal.
Imagino que la jove de Bruseles era també una persona ingènua quan de sobte una bomba li va mostrar tota la cruesa de la vida i la mort, d’aquí els seus crits en reconèixer el que tots en algun moment de la vida hem d’acceptar: la inevitabilitat de la mort i el caos. Com Persèfone aquesta jove segurament creia que estava en un lloc segur i que tenia la seva vida controlada, potser massa com Persèfone, i va haver de fer la seva baixada als inferns. Aquesta experiència és comuna en el procés de creixement de tots els éssers humans encara que de vegades pren un aspecte terrible i dramàtic com en aquest cas.
El mite ens diu que Persèfone es resisteix a Hades i que la seva mare Demeter la busca per tota la terra i només Hécate, la vella sàvia, li diu que ha sentit els crits de la seva filla
Demeter deixa de fer les seves funcions desesperada per la desaparició de la seva filla i tot es trastoca en el món. Així sol succeir quan algú viu una experiència traumàtica, tot el seu món es posa del revés i les relacions canvien perquè tot adquireix un nou sentit.
Mentrestant Persèfone a l’Hades ha de fer-se un lloc i competeix rabiosa per sortir d’ell amb la mateixa Afrodita per Adonis. Quan un entra en el caos personal després de la desesperació (o justament per ella) intenta sobreviure a través de l’orgull i la vanitat, negant de vegades el dolor o dramatitzant-lo competitivament. Un pot treure molt de partit de les experiències traumàtiques victimitzant-se i odiant a l’agressor. Tant de bo que aquesta jove pugui travessar l’odi i la por al seu agressor, transcendint aquesta experiència.
Finalment Demeter fa un pacte amb Hades per emportar-se a la seva filla, però hi ha una norma a l’inframón: no s’hi pot menjar res. En el món fosc l’aliment és l’odi i el victimisme i un no pot alimentar-se d’això i viure amb el cor obert.
Persèfone en el seu viatge de tornada a la terra de manera inconscient menja unes llavors de magrana que li fan tornar periòdicament al Hades completant-se així el treball. Un necessita poder estar en el “gran lloc d’allà baix”, com anomenen al caos, per a poder ser una persona completa i madura.
Persèfone en les seves visites periòdiques a l’inframón acaba regnant al costat de Hades amb tota la maduresa aconseguida en travessar la foscor i adonar-se que són necessaris els dos aspectes, la cara i la creu, en l’experiència humana.
