Ícar és un jove fill de Dèdal, el constructor del laberint on està tancat amb el seu pare en el mite del Minotaure. Ícar troba una aparentment fàcil sortida confeccionant-se unes ales amb les plomes dels ocells que cauen a terra.
Ícar vola i vola i quan mes alt està, la calor del sol fon la cera amb la qual ha ajuntat les plomes i les ales es desarmen precipitant-lo al buit. Ícar mor.
Aquest mite sempre m’ha suggerit la imatge d’aquests joves que amb la seva moto últim model corren i corren, com si volguessin escapar-se d’alguna cosa, i en aquesta fugida de si mateixos de vegades troben la mort com Ícar. Sembla que és patrimoni de la joventut aquest anar de pressa com si la vida s’escapés, tot es vol viure amb rapidesa.
Encara que aquesta experiència no és només patrimoni de la joventut, hi ha moltes persones d’edats diferents que persegueixen els seus somnis amb una gran intensitat. No veig que això en sí sigui destructiu si un posa consciència en la mena de somni que vol aconseguir, pero quan un persegueix diners, fama, passió, poder o una cosa així, l’avidesa es posa en marxa a qualsevol edat.
És significatiu que Ícar estigui tancat en el laberint que el seu pare Dèdal ha construït.
Dèdal és l’arquetip de la intel·ligència i la raó, i la conseqüència de creure a cegues en els aspectes mentals o lògics fa créixer la búsqueda de solucions màgiques i ràpides sense cor, com fa Ícar.
Ícar és doncs l’experiència de l’avidesa que creu que té solucions fàcils per a aconseguir el que vol i puc dir que he caigut moltes vegades d’aquestes ales que es desarmen amb la calor.
El problema no és la joventut, el problema és l’avidesa.
Tal vegada si posem cor i no avidesa als nostres somnis aquests arribarien molt mes fàcilment a la nostra vida.
Ja ho diu Don Juan, el xamàn que dóna ensenyaments a Carlos Castaneda:
“El camí sense cor es torna contra els homes i els destrueix.
No es necessita gran cosa per a morir i buscar la mort no és buscar res.”
