LLEÓ

Lleó és un signe de foc, càlid i generós, noble i afectiu, que porta als seus nadius i als quals tenen aquest signe destacat a expressar-se amb una total autoconfiança en si mateixos i a viure d’una forma passional i emotiva.
Lleó busca sempre l’admiració i el reconeixement, sentir-se el centre de qualsevol situació per expressar la seva creativitat.
En Leo es viuen totes les experiències d’una forma dramàtica i teatral, com si es volgués donar a conèixer l’esplendor màxima de la naturalesa humana. Això porta a enamorar-se i a apassionar-se, a sentir-se orgullós d’un mateix.

Lleó és el signe del sol, l’estel al voltant de la qual giren tots els planetes.
És el punt àlgid de l’estiu, el de màxima calor, el moment de maduració de la vegetació, l’esplendor daurada de la terra.
Lleó és el foc amb tota la seva força, la bellesa de la flama.
L’energia que sorgeix en l’home en saber-se segur de si mateix és l’essència de Lleó.
A Càncer un es pregunta emocionalment com és l’origen i a Lleó aquest origen està ben clar, un sap que és fill de Déu. És amb aquesta claredat, que s’ha trobat baixant als abismes emocionals, que un pot expressar-se i ser, sense pors ni comparacions.
Lleó és la consciència de centre, com el sol en el sistema solar, com el cor en el nostre organisme. Sempre s’ha relacionat el cor amb l’amor i és en Leo on es viuen les passions amb tota la seva força, és l’enamorament que ens transporta a un estat en el qual toquem el cel, l’èxtasi amorós que totes les relacions solen tenir en els seus inicis. L’enamorament és una cosa necessària en l’ésser humà, ja sigui cap a una altra persona, cap a un ideal o cap al mateix Déu com els místics, ja que aquest estat ens dóna la certesa, la comprensió de l’essència de la vida. Sense aquesta experiència un es torna ombrívol i gris, sense cor.

Com veurem en els mites de Lleó l’enamorament comporta sempre una decepció o engany, és la traïció necessària perquè un posi els peus en el sòl i accepti el compromís de viure.
A Verge i especialment a Balança i Escorpí veurem el treball d’acceptació i consciència de l’altre amb totes les dificultats que comporta la relació, però aquí el tema és l’amor, l’estat de bogeria divina amb el qual iniciem novament, ara amb més consciència, el viatge heroic. Fins aquí, en els signes anteriors, un necessitava fer-se home, encarnar-se, ara el repte és ser digne de ser fill de Déu.